Little dreadlock

Archive

instagram:

Remembering Nelson Mandela

To view more photos and videos from Instagrammers remembering Nelson Mandela, visit the #madiba, #mandela and #nelsonmandela hashtags.

People around the world are gathering to remember and celebrate the life of Nelson “Madiba” Mandela who died late on Thursday. Mandela led the fight against apartheid in South Africa. In 1963, he was arrested and spent the next 27 years in prison. Local and international pressure for his release escalated in the late 1980s, and on February 11, 1990, he was released from prison. Mandela was elected President of South Africa from 1994 to 1999, the first black South African to hold the office.

Crowds have grown outside Mandela’s house in Johannesburg as people all over the world remember and celebrate his life. To see more images and videos from the many vigils taking place today, visit these location pages:

T’estimo com ningú

És nit freda per ser abril, no s’està enlloc com a casa. Des del llit i amb els peus gelats de fred sento com la pluja va caient suaument dels núvols fins a topar amb la terra ferma que trepitgen els homes. El vent bufa, les persianes fan soroll i un so harmònic de tempesta em canta una cançó de bressol. Tinc son, poc a poc, els ulls es van apagant i finalment caic en un somni profund on tots els maldecaps del dia a dia, on totes les preocupacions i tot el que m’ofusca, desapareixen i amb elles la por, la inseguretat i la tristesa. Les llàgrimes ja no són testimoni del que em passi, ara el somriure és el meu vestit de gala.

No necessito fades padrines que utilitzant la seva màgia em proporcionin béns materials, ni cap príncep blau que em faci sentir estimada fins les dotze de la matinada. No necessito res perquè et tinc a tu, amb tu he rigut, amb tu he plorat, amb tu he crescut i tu m’has cuidat. Saps prou bé el que he viscut, saps prou bé pel que he passat, saps prou bé el que he sofert,  saps pro bé el que he plorat. Vora teu he caminat, jo mai sol no t’he deixat, fins i tot t’he carregat. Jo sempre seré al teu costat.

Obro els ulls i torno a la realitat, però no m’entristeixo, perquè sé que ets al meu costat. Sé prou bé el que em vols dir malgrat que sovint no em parles. Sé que m’estimes, sé que t’importo i sé que ets real. Sols tu saps el que jo sento dins meu malgrat sovint em tanqui. Tu saps tranquil·litzar-me en els mals moments, tu no deixes que res no em passi, vetlles per mi tant de dia com de nit i sovint em fas plorar.

Un vespre et vaig sentir més a prop que mai, un vespre em mirares als ulls i m’estimares, un vespre et feres un lloc humil al meu cor, un raconet on has viscut des del dia en que de petits ens presentaren i un lloc que poc a poc s’ha anat eixamplant amb el pas dels anys, i amb cada somriure d’amor que hem compartit.

Tan humil i alhora tan gran, tan proper i alhora tan distant, per què conformar-se sols amb tu mateix podent compartir amb la resta el meravellós que ets? Per què ets tan bo? Per què m’estimes? Per què tu ho fas possible? Per què? Tantes preguntes per fer-te, tants moments per viure i una joventut pel davant, el futur és nostre, i sempre serà allà, el passat sols hi és per recordar qui ets, d’on vens i a on vas i el present es teu.

Et regalo cada un dels meus somriures, cada una d’aquestes paraules i cada gest d’amor, t’ho regalo tot menys el record d’aquell moment on tu i jo connectarem de manera especial, aquell moment on les nostres mirades es creuaren i em feres sentir la persona més afortunada del món, em quedo amb el teu somriure, amb el teu amor i la manera amb el que el dones, amb com ets, amb com m’emociones i em fas sentir, em quedo amb les teves paraules, amb els teus gestos… em quedo amb tu i amb aquell bell record.

Tu i jo hem passat per tot això junts, hem rigut, hem plorar, hem viscut i hem caminat junts, un al costat de l’altre. Tu i jo hem estat bons amics i grans persones, l’un al costat de l’altre. Però en el moment en què un fallava a l’altre tu m’has hagut de carregar. Mai ningú s’havia preocupat tant per mi, mai ningú m’havia fet sentir tan gran com tu m’has fet sentir. Mai havia plorat d’alegria, ara sé el que és, sé el que ets i sé que t’estimo més.

La petita història d’un nen marginat.

Hi havia una vegada un noi molt agut, tots els seus amics se l’estimaven, però ell no en volia pas d’amics. Ell volia anar a fotre el cul a un carrer replet de gent falsa i superficial. Ell es pensava que tothom l’odiava i quan va haver aconseguit aferrar-se al cul d’una hipòcrita popular ho aconseguí. Aconseguí una chupipandi superficial, artificial i temporal.

Prest arribaren les baralles amb els seus amics de tota la vida, i un dia, envoltat dels chupipanderos féu saber a tota la seuq gent que mai havien estat amics, i que ni tan sols recordava el que havien fet per ell.

Així doncs el noi seguí formant part de l’horripilant chupipandi i cada dia que passava més amb ells més gilipollas es tornava.

Ell seguí el seu adoctrinament per a fill de puta i amb això un dia ho perdé tot. 

Ara ni chupipandi ni amics, TOT SOL. I és que els amics de veritat s’esfumaren, però aquella panda de pijos estirats persistí en la seua realitat adolescent. Retornant-li totes les males criances que ell feu patir als seus bons amics.

En aquests casos a vida és sàvia, i amic, si encara no t’ho ha fet pagar ja ho farà més endevant, aquí el que realmebt importa és que tot cau pel seu propi pes, que si no és avui serà demà o fins i tot passat, però tu no et preocupis que ja t’arribarà.

Això és la petita història d’una nena que adorava al seu pare. Per ella ell sempre havia estat un model a seguir, per molts de crits càstigs que li posàs, ella sabia que se l’estimava.

Malgrat això un dia el seu esrimat pare hagué de partir, a un lloc on la terra és seca i el sol socorra tot el que troba al seu pas. La nena en saber l’horrible noticia de seguida va iniciar un plor intens, però el seu pare li va prometre que tornaria sa estalvi.

De seguida va tenir un estrany presentiment es va prometre moltes coses a fi de que el seu pare tornàs bé.

Quatre mesos més tard el seu heroi tornà, però per estranyes raon i mala sort aquest patí malaria. La nena anava continuament a veure’l mentre era a l’hospital, li portava coses inclús va desitjar estar en el seu lloc.

Avui aquesta nena escriu des de l’hospital, amb esperces de tornar a veure prest a seu pare fora d’aquella puta presó. Avui les llàgrimes d’aquesta nena vessen incessants dels seus ulls marrons, formant un mar de llàgrimes en el qual s’hi aufega sola.

Tants de cops m’he preguntat perquè cony la vida es ceba de la bona gent. Tantes bufetades que m’ha fotut, tants somriures aufegats en llàgrimes, tants cops que m’ha fet callar i tants que m’ha fet patir.

La vida és plena de sorpreses, obstacles, pedres al camí, companys d’una petita excurssió o simplement gent que t’acompanya tota la vida com si fos el teu àngel guardià. Però altres cops et deixa sol a un racó, tirat, abandonat com un ca i presoner dels teus sentiments.

Durant el llarg recorregut et vas topant coses noves, vas descobrint llocs encisadors i d’altres on no hi vols tornar, te n’adones de la puta realitat i caus en ella com un vertader gilipollas, però de cop un dia ve ella i t’aixeca per tornar a fer-te caure. I caus.

Ella és vella, és sàvia i astuta. Compte amb ella podriem prendre mal, però la veritat és que és present en tots nosaltres, fent burla dels nostres denous i jugant amb els nostres sentiments; tractant-mos com a titelles hipnotitzades pel seu gran poder.

A la vida hi ha més coses a part del sofriment, però ell és un dels majoritaris components d’ella amb qui haurem de topar un bon grapat de pics…així és la vida i ningú la pot canviar, perquè ja ho fa sola.

"En un beso, sabrás todo lo que he callado."

- Pablo Neruda

I still loving you.

Els llums et guiaran i provocaran en tu el moviment, i jo seré allà per consolar-te. Una mirada, un smoriure i quatre paraules dialogades un vespre de Sant Joan, sentiments que s’emportà el vent i alguns que ens va portar. Tants cops he desitjat experimentar aquesta extranya sensació i ara em penso que tinc por.

És tan perfecte i alhora tan esgarrifós… tinc tantes ganes però no ho faig reprimida pel “què diran?”. Tants vespres on en somnis em salvaves de les malvades i negres mans de la societat. Tants de cops he imaginat que tal vegada un dia tendria el valor, però ja és massa tard.

Avui tu ets tan lluny de les meves possibilitats, demà serà un altre dia, tornarà a sortir el sol i pot ser hi haurà algun núvol valent que tengui collons per surcar el blau cel mediterrani. Avui ja no hi ets, ahir fou un simple somni idemà serà cendres. 

En cara espero el dia en que cavalcant un una caravana hippie dels seixanta em venguis a buscar al meu pis d’estudiants, encara sóc capaç de sentir com la teva veu llegia els manifests, com cridaves amnistia pels carrers… encar puc recordar el teu rostre cobert deambulant pels carrers palmesans davant els mossos… crec que encara t’estimo.